Arribem a la tercera sessió. Abans que res, un aclariment sobre el títol. Ja sé que el títol original i oficial de la pel·lícula és Bram Stoker's Dracula (qüestions comercials), però per a mi tots els Dracules són de Bram Stoker (des del plagiat Nosferatu de Murnau fins aquest mateix), i en canvi aquest film en qüestió l'identifique i distingisc clarament dels altres pel segell imprés en ell per Francis Ford Coppola. Per tant, em sembla el nom més just i encertat.
Dit això, me n'adone que una vegada més seleccionem produccions dels anys 90. Que conste que és casualitat; prompte girarem la roda del temps i retrocedirem més.
Els motius d'haver triat aquesta són clars. Toquem un dels meus personatges favorits, i un dels gèneres i temàtiques de la meua especialitat. No cal més que fer una ullada al material que m'envolta on ara escric (llibres, pòsters, figures, targetes, revistes, més llibres) per comprovar-ho. A més, la pel·lícula té una qualitat innegable, i ja era el moment de compartir amb el meu aprenent aquesta parcel·la tan important dels meus gustos.
Aspectes remarcables: la fidelitat a la novel·la és quasi absoluta. Els guionistes només es trauen de la mànega el pròleg històric i la subtrama amorosa entre Mina i el Comte jove, açò últim probablement per interessos comercials (L'amour est éternel diu el cartell), tot i que funciona bastant bé al meu parer.
La primera part de la història, situada a Transilvània, al castell, conserva una estètica clàssica i gòtica que satisfà amb escreix als fanàtics de les primeres èpoques del terror com jo. Evoca i honra les escenes tantes vegades vistes en les versions de la Universal (30s) i la Hammer (50s).
El desplegament visual és de primera, alhora que innovador. Rius de tinta s'han escrit sobre el tratge roig de Dràcula al castell i el seu pentinat. El vampir es mostrat de múltiples formes: vell, jove, llop, rat penat, fum, monstre antropomòrfic pelut i fins i tot conjunt de rates; difícilment superable. Tot i així, quan Dràcula jove mossega per Londres, les seues dents i ullals són absolutament canònics i ortodoxos.
La meua escena favorita: la caça de Lucy al cementeri; la sang roja sobre la blancor del vestit de noces té una força visual captivadora. Com a les altres sessions vistes fins ara, també ací alguns secundaris donen punts al producte: l'atrevida i ja nomenada Lucy, el boig Renfield, el no menys boig doctor Seward, l'imprescindible i histriònic Van Helsing... A Arthur Holmwood i Quincey el texà quasi que els enviaríem al Demeter i no els tiraríem de menys.
En conclusió, no em canse de veure-la, i és digna adaptació de la mítica novel·la del 1897. Ara bé, no oblidem d'on venim, i aprofitem per lloar els clàssics.
Pel que fa a la reacció del deixeble, en aquesta sessió ha sigut més discreta, en part pel cansament físic acumulat ja a les hores del passe. A partir d'ara, hem decidit canviar el dia de les sessions per evitar el problema.
I ara, la set m'obliga a deixar-vos. D'alguna manera la saciarem, perquè jo mai bec... vi.
Fins la quarta!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada