La primera de les sessions ha sigut amb Fargo (germans Coen, USA, 1996). Aposta segura, després de més de 20 anys continua ampliant la seua condició de pel·lícula de culte, alhora que amplia la seua base de seguidors devots. No debades, ha generat una série de TV amb el mateix títol, mateix univers/atmosfera/estil que ja va per la tercera temporada.
Joel i Ethan, amb una carrera ja prou consolidada i un estil molt particular, pegaven la campanada al 1996 amb aquesta cinta policíaca sobre uns assassinats al Midwest americà.
Una història truculenta, suposadament basada en fets reals, estirava al màxim el mite de que al mig del no-res mai passa res... Gran part del mèrit es deu al quartet d'intèrprets, tan inoblidables com els seus personatges. Frances McDormand se n'ix en la pell de la cap de policia embarassada que investiga el cas. Va obtenir l'Oscar per aquest treball (i per cert, l'acaba de renovar per Tres anuncios en las afueras).
El venedor de cotxes protagonitzat per William H.Macy és l'arranc i motor de la trama, mindundi fracassat de manual. I la parella de delinqüents de tercera divisió no tenen desperdici: Steve Buscemi en la seua línia i l'impressionant Peter Stormare posant unes cares de boig per eixir corrents (sembla pensar "jo calladet, calladet, però el dia que em cabrege t'apanyaré..."). No puc evitar identificar-los amb els equivalents de Suburbicon (Clooney, 2017).
I mereixen una menció obligada els secundaris, amb els quals la història reforça eixe ambient surrealista i quasi-absurd que tant agraïm els seguidors dels de Minneapolis.
Tornant a la sessió en si, estic segur que al deixeble li ha agradat tant com impressionat. Esperarem els seus comentaris. Fins la propera!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada