...
Oh yeah, I’m the type of guy that likes to roam around
I’m never in one place, I roam from town to town
And when I find myself a-fallin' for some girl
Yeah, I hop right into that car of mine and drive around the world
Yeah I'm the wanderer
Yeah, the wanderer
I roam around, around, around
...
E.Maresca / D.DiMucci
Oh yeah, I’m the type of guy that likes to roam around
I’m never in one place, I roam from town to town
And when I find myself a-fallin' for some girl
Yeah, I hop right into that car of mine and drive around the world
Yeah I'm the wanderer
Yeah, the wanderer
I roam around, around, around
...
E.Maresca / D.DiMucci
La decisió de programar aquesta pel·lícula dins del cicle “Sessions cinèfiles” va sorgir de manera casual, després d’una conversa pare-fill en la que recordàrem alguna de les escenes mítiques (que ja havíem compartit, desordenades, en fragments de vídeo alguna nit), i ens adonàrem que ell no l’havia vista mai completa i seguida, suggerint que la posàrem en la pròxima sessió.
I clar, com negar-me? Aquesta és una de les pel·lis que més valore, més m’arriba i m’emociona, potser per ressorts emocionals poc racionals, relacionats amb els meus gustos musicals. Així que, poder compartir aquestes sensacions amb un fill és una oportunitat que no es pot deixar passar.
Acostumat a veure-la en VOS, en aquesta ocasió ens decidírem per la versió doblada a castellà, per poder-se centrar en les imatges i no en llegir. En general em sonava rara, però quan arribà l’escena de la persecució pels carrerons del barri i la primera aparició de Perry, no vaig poder evitar tirar arrere i repetir el moment canviant l’audio, per a poder sentir com cal la seua veuota dient la mítica frase: "Leave the kid alone". (1)
I a partir d’ací, tot un seguit d’escenes memorables. Ja he dit que no puc ser objectiu comentant aquesta pel·li. I la banda sonora? Ai, la banda sonora; les cançons són meravelloses, i a més ajuden a contar la història, reforçant les imatges. Com si fóra una jukebox amb monedes infinites, assistim a una selecció de temes dels últims 50 i primers 60, recta final de la dècada del rock’n’roll i era daurada del doo wop i dels girl groups. Més avall teniu la llista, ordenada cronològicament segons la data d’edició del tema en 45. Per a curiosos o devots, n’he enllaçat algunes, per si les voleu conéixer o rememorar.
I clar, com negar-me? Aquesta és una de les pel·lis que més valore, més m’arriba i m’emociona, potser per ressorts emocionals poc racionals, relacionats amb els meus gustos musicals. Així que, poder compartir aquestes sensacions amb un fill és una oportunitat que no es pot deixar passar.
Acostumat a veure-la en VOS, en aquesta ocasió ens decidírem per la versió doblada a castellà, per poder-se centrar en les imatges i no en llegir. En general em sonava rara, però quan arribà l’escena de la persecució pels carrerons del barri i la primera aparició de Perry, no vaig poder evitar tirar arrere i repetir el moment canviant l’audio, per a poder sentir com cal la seua veuota dient la mítica frase: "Leave the kid alone". (1)
I a partir d’ací, tot un seguit d’escenes memorables. Ja he dit que no puc ser objectiu comentant aquesta pel·li. I la banda sonora? Ai, la banda sonora; les cançons són meravelloses, i a més ajuden a contar la història, reforçant les imatges. Com si fóra una jukebox amb monedes infinites, assistim a una selecció de temes dels últims 50 i primers 60, recta final de la dècada del rock’n’roll i era daurada del doo wop i dels girl groups. Més avall teniu la llista, ordenada cronològicament segons la data d’edició del tema en 45. Per a curiosos o devots, n’he enllaçat algunes, per si les voleu conéixer o rememorar.
 |
| Accapella al Bronx: quina enveja! |
Cançons:
- Tequila (The Champs, gener 1958)
- Shout (The Isley Brothers, setembre 1959)
- Stand By Me (Ben E. King, abril 1961)
- Runaround Sue (Dion, setembre 1961)
- The Wanderer (Dion, novembre 1961)
- Ya Ya (Lee Dorsey, novembre 1961)
- Baby, It's You (The Shirelles, desembre 1961)
- I Love You (The Volumes, març 1962)
- Soldier Boy (The Shirelles, març 1962)
- Do You Love Me (The Contours, juny 1962)
- Sherry (The Four Seasons, agost 1962)
- Big Girls Don't Cry (The Four Seasons, octubre 1962)
- You've Really Got a Hold on Me (Smokey Robinson, novembre 1962)
- Pipeline (The Chantays, desembre 1962)
- Walk Like a Man (The Four Seasons, gener 1963)
- Wipe Out (The Surfaris, gener 1963)
- My Boyfriend's Back (The Angels, juliol 1963)
- Stranger Girl (composta per Jim Youngs -Buddy- per al film, cantada pels xics al cotxe de Perry)
El director (i guionista amb la seua dona Rose), Philip Kaufman, venia de dirigir La invasió dels ultracossos (Invasion of the Body Snatchers, 1978), i a la seua trajectòria posterior destacaríem diversos guions per a la saga d’Indiana Jones. Aquest film passà desapercebut al moment de la seua estrena. Amb el temps, però, ha guanyat admiradors i ha esdevingut pel·lícula de culte. No debades, és considerada l’American Graffiti de Nova York. Com a obra audiovisual, està plena de simbolisme, en la forma com ens mostra el final d’una era, i el final de l’adolescència per als protagonistes.
Amb un repartiment d’actrius i d’actors desconeguts fins aleshores, ratllant a molt bon nivell, fan que t’enamores dels personatges i resulte difícil triar una seqüència favorita. Difícil, però no impossible: jo em quede amb la festa del dissabte a la nit, a casa dels pares de Despie (Chubby Galasso el mafiós). L’escena del ball en línia, mentre sona My Boyfriend's Back, i amb Despie dirigint els passos, em fascina i em deixa embadalit (Popeye!! … Cleopatra!! … Sweep the floor!!) (2). I el detall del tocadiscos de singles amb canviador (probablement un Victrola 45-EY-2 de RCA) el tinc gravat a foc: espere tindre el meu algun dia…
Una altra escena emotiva és la reconciliació de Despie i Richie davant les TV mentre informen de l’assassinat de JFK, i les classes populars d’emigrants ploren la tragèdia. És 22 de novembre de 1963, i només dos mesos i mig més tard arribaran els Beatles de gira als Estats Units, finiquitant definitivament el moviment juvenil-musical anomenat rock’n’roll. Ara els 60 durien depressió, problemes, guerres i revoltes, i una situació política i social complicada.
No cal estendre’m més. Podria continuar enaltint cada escena, recordant els Wongs, els Del-Bombers o els sinistres Ducky Boys, però el millor és tornar-la a veure cada cert temps, com a teràpia espiritual.
Pel que fa a la reacció del deixeble, increïble. Les seues primeres paraules: “No apagues l’ordinador”. Res a afegir...
I em veig en l’obligació de tancar aquesta publicació de la mateixa manera que l’hem obert, amb un fragment de la lletra d’una cançó que, també, és un himne:
Amb un repartiment d’actrius i d’actors desconeguts fins aleshores, ratllant a molt bon nivell, fan que t’enamores dels personatges i resulte difícil triar una seqüència favorita. Difícil, però no impossible: jo em quede amb la festa del dissabte a la nit, a casa dels pares de Despie (Chubby Galasso el mafiós). L’escena del ball en línia, mentre sona My Boyfriend's Back, i amb Despie dirigint els passos, em fascina i em deixa embadalit (Popeye!! … Cleopatra!! … Sweep the floor!!) (2). I el detall del tocadiscos de singles amb canviador (probablement un Victrola 45-EY-2 de RCA) el tinc gravat a foc: espere tindre el meu algun dia…
Una altra escena emotiva és la reconciliació de Despie i Richie davant les TV mentre informen de l’assassinat de JFK, i les classes populars d’emigrants ploren la tragèdia. És 22 de novembre de 1963, i només dos mesos i mig més tard arribaran els Beatles de gira als Estats Units, finiquitant definitivament el moviment juvenil-musical anomenat rock’n’roll. Ara els 60 durien depressió, problemes, guerres i revoltes, i una situació política i social complicada.
No cal estendre’m més. Podria continuar enaltint cada escena, recordant els Wongs, els Del-Bombers o els sinistres Ducky Boys, però el millor és tornar-la a veure cada cert temps, com a teràpia espiritual.
Pel que fa a la reacció del deixeble, increïble. Les seues primeres paraules: “No apagues l’ordinador”. Res a afegir...
I em veig en l’obligació de tancar aquesta publicació de la mateixa manera que l’hem obert, amb un fragment de la lletra d’una cançó que, també, és un himne:
Cuero negro de cabeza a los pies,
coger tu moto y empezar a correr.
Eres un rocker,
eres un rocker,
eres un rock, rock, rocker
y no darás tu brazo a torcer.
Las manos sucias de trabajar.
Tu pelo colocado para no defraudar.
Eres un rocker,
eres un rocker,
eres un rock, rock, rocker
y no darás tu brazo a torcer.
C.Segarra / J.M.Sanz
coger tu moto y empezar a correr.
Eres un rocker,
eres un rocker,
eres un rock, rock, rocker
y no darás tu brazo a torcer.
Las manos sucias de trabajar.
Tu pelo colocado para no defraudar.
Eres un rocker,
eres un rocker,
eres un rock, rock, rocker
y no darás tu brazo a torcer.
C.Segarra / J.M.Sanz
Notes al peu
(1) Un altre detall fonètic és com de forçat em sona el nom del líder dels Baldies, Terror, pronunciat en castellà com a paraula aguda (massa suau).
(2) Per a més informació: http://sixtiescity.net/Culture/dance.htm
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada